Formentera blues: suportant el paradís

Sempre és un plaer viatjar i treballar a Formentera. Per això vaig acceptar sense dubtar-ho la invitació que em féu el mestre Oriol Nel·lo, entre d'altres professor de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona, per col·laborar en el Màster en Estudis Territorials i de la Població que organitza el Departament de Geografia de la UAB, en la seva edició 2012-2013.

La línia d'especialització en Ordenació del Territori d'aquest Màster planteja un cas pràctic als alumnes per tal que treballin de la manera més aplicada possible. El territori escollit enguany ha estat l'illa de Formentera. I, evidentment, no es pot treballar sobre un territori sense abans haver-lo trepitjat. El meu paper en la història ha estat, així, coordinar el treball de camp: tres dies del mes d'octubre, 35 alumnes, 4 professors i jo, dedicats íntegrament a recórrer l'illa en bicicleta, de Trucadors al Cap de Barbaria i de la Savina al far de la Mola. I a analitzar el territori formenterenc: valors naturals, dinàmiques econòmiques i socials, paisatge, turisme, planificació, recursos i reptes ambientals.

He estat a Formentera en diverses ocasions. Però assaborir-la a la tardor, amb els colors i la llum del mes d'octubre, encara amb bon temps, ha fet d'aquesta una de les meves millors experiències a l'illa, amb un paisatge prou semblant al que devia esser quan King Crimson s'aixoplugava a la Fonda Pepe per composar Formentera Lady, en l'epicentre de la moguda hippie dels anys 60.

Segurament foren aquells, els hippies, els que vincularen la breu i dura Formentera a un paradís. El desenvolupament turístic conseqüent, a partir dels 70, ja s'encarregà de fixar el mite i convertir-lo en reclam per al mass tourism.  El turisme, transformador del petit món que fou l'illa fins als anys 60, hi ha tengut una evolució particular, notablement diferent que la d'Eivissa. La pressió social permeté aturar grans projectes desenvolupistes (Punta Pedrera) i empenyé la declaració del Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera. De manera que l'activitat hotelera predominant a l'illa és la de petits establiments de poques places i gestionats de manera familiar, i s'hi han preservat espais naturals de gran valor ecològic.




En acció a s'Estany des Peix (foto: Esteve Dot)

La protecció efectiva és, tanmateix, complicada. El tradicional poblament dispers pitiús esdevé, sovint, ciutat turística difusa a tot el territori: gairebé tot es lloga a l'estiu. Les restriccions a l'autorització de nous habitatges, juntament amb l'atracció de l'illa i l'interés per part de classes altes sobretot de Milà i de la resta d'Itàlia han suposat també un increment desorbitadíssim de preus que crea seriosos maldecaps a l'hora d'accedir a l'habitatge per part dels joves formenterencs. I el desplegament de fins a 40.000 persones al mes d'agost sobre una illa amb una població estable de 14.000 exerceix una pressió brutal sobre els seus recursos (aigua, energia) i provoca importants disfuncions del seu metabolisme: emissions d'efecte hivernacle, residus que cal exportar, efectes sobre sistemes dunars i espais d'alt nivell ecològic, saturació de platges per part d'embarcacions i usuaris. Costos afegits a la doble insularitat que tants maldecaps ha suposat.

Els formenterencs són conscients de tot plegat i treballen amb força per corregir aquests desequilibris; aquesta és una de les principals virtuds que ha tengut el nou Consell de Formentera. La planificació territorial de l'illa haurà de continuar empenyent perquè les dinàmiques globals a les que està inmersa no acabin amb la seva riquesa natural i paisatgística, i per intentar suavitzar les envestides estivals del model turístic i fer-lo una mica més estable al llarg de l'any, malgrat que sembli una lluita impossible contra forces externes gairebé infinites. En això, però, si que he notat l'orgull dels formenterencs pel seu territori. És la gent, al cap i a la fi, la que ha de poder decidir el seu futur. I és això el que hauria d'esser la planificació: un projecte col·lectiu d'allò que volem ser, reflectit sobre el paisatge, el medi, el territori.

De professió, geògraf

Mai he estat capaç de descriure la meva professió en una sola paraula, i sempre he sentit una certa enveja d'aquells companys que són capaços de fer-ho: ells segurament no tenen cap problema en explicar als seus fills de què treballen. No he estat capaç de posar un senzill descriptor a Linkedin o twitter. "Geògraf. Planificador del territori i del paisatge", he emprat. "Geògraf. Especialista en Ordenació del Territori, paisatge i mobilitat", he posat. Difícil, per als temps que corren.

Des del moment en que em vaig llicenciar en Geografia per la Universitat de les Illes Balears, ja fa uns quants anys, vaig adonar-me que la professió en la que volia treballar gairebé no existia ni tan sols per mi mateix. A l'hora de triar carrera universitària en cap moment em vaig plantejar valorar les sortides laborals del que volia estudiar, cosa de la qual n'estic ben orgullós. I això em va obligar a intentar inventar-me una professió gairebé del no-res, cosa de la qual també n'estic molt satisfet. Tanmateix, la meva carrera professional ha tengut situacions i circumstàncies variades i imprevistes a les que he hagut de fer front amb més o menys encert.

Les formes de la meva professió han estat diverses i canviants: he estat becari, he tengut contractes laborals de tota mena i condició. He estat soci d'una societat limitada i m'he donat d'alta com a autònom en diverses ocasions. He treballat a l'administració pública, a l'empresa privada i a centres de recerca vinculats a la Universitat.

Què en direm dels continguts. He treballat com a cartògraf i tècnic de Sistemes d'Informació Geogràfica. He elaborat o col·laborat en estudis d'impacte ambiental, Plans de Mobilitat Urbana, Plans Directors de Carreteres, Plans Territorials Insulars i Plans Especials. He coordinat l'elaboració d'un expedient per declarar un espai Patrimoni Mundial per la UNESCO. He fet recomptes de turistes a la platja d'Es Trenc el mes de juliol. He caminat la carretera Inca-Llubí el mes de gener. He fet recomptes de cotxes i la seva ocupació a l'entrada de la UIB a la carretera de Valldemossa. He cartografiat les parades de bus de Mallorca i les zones d'aparcament de Manacor. He recollit mostres d'arena a la platja d'Es Caragol, prop del far de Ses Salines a l'hivern. He participat en taules rodones i he redactat capítols de llibre i articles científics. He assistit a tallers de participació ciutadana. He fet estudis sobre inmigració i discriminació urbana. He intervingut en reunions o presentacions a Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Barcelona, Lleida, Olot, Boí, València, Alacant, Madrid, Sevilla, Ávila, Murcia, Ascoli Piceno, Ploiesti, Estrasburg, Göteborg, París o Malta. He estat membre de la Ponència Tècnica d'Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Històric, i de la Mesa per al Transport Marítim.

Fent una ullada enrere, puc dir sense complexos que estic molt orgullós de dir que la meva professió és: geògraf. Que el meu objecte d'estudi i de treball són els fenomens que es poden vincular a una posició geogràfica, al territori; ara en diriem que es poden geolocalitzar. I que de tots els fenòmens georreferenciables tenc una certa predilecció pels que tenen a veure amb les persones i la seva relació amb l'espai geogràfic. I que des de la professionalitat que requereix el treball tècnic i de consultoria, no he renunciat a mantenir uns valors, una ètica i una voluntat de transformar aquells aspectes que no ens agraden de la societat que ens ha tocat viure.

Com deia Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible. També en els nous reptes professionals que se'ns presenten dia a dia, malgrat no sapiguem encara quins seran.